【 Rondalla 】

El jugador de Petrer

RONDALLA
Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis ben abillats (ben vestits) els quals solien visitar els camps i les viles quan algú se’ls encomanava. En el carrer Major de Petrer

 

(Petrer és un municipi valencià, situat geogràficament al nord-oest de la província d'Alacant, més en concret a la comarca del Vinalopó Mitjà), en una casa noble i gran com un convent, vivia tot sol un fadrinot (persona ja major i que no és casada) d’uns quaranta anys, que li deien don Pere Mestre. Aquell senyor tenia una bona colla d’amics molt inclinats tots a moure tabola, organitzar soparots i passar les nits entre saraus i festes.

Don Pere tenia també un altre vici: el de jugar-se els diners, i, com sol esdevenir a tots el jugadors que hi ha hagut en el món, a la llarga perdia les orelles. De primer es jugà tots els diners de les collites; després vengué un mas per jugar-se’l. Per fi es va quedar amb la casa del carrer Major com a única heretat. Ell abans tenia una vella serventa –Francisqueta– molt fidel, molt fidel… Però la Francisqueta morí quan ell es trobava més agobiat de diners.

Una nit, estava ell amanint-se (preparant-se) un miserable sopar mentre que pensava: “Ah, si jo pogués jugar…! Segur que em rescabalaria de tot el que he perdut”. Irritat, va bramar en veu alta:

–Però no tinc un clau! No tinc un clau i no podré jugar ja mai més de la vida, i em podriré ací dins, i un dia em trobaran en el meu llit, ert de fam i de misèria.

Una idea esgarrifosa va creuar pel seu cervell.

–Si em feia ric altra volta –prometé en forta veu–, donaria la meua ànima al dimoni.

Com a resposta, un tro va fer tremolar la casa pairal (dels pares o avantpassats) dels Mestres fins als seus mateixos fonaments, i don Pere, esbalaït, a la mitja claredat que feia un llum d’oli, va distingir a la punta del corredor un cavaller alt, ben abillat, de refinat aspecte.

–M’heu cridat, don Pere? –va dir inclinant-se en una lleugera reverència.

–Sí, sí, us he cridat –va respondre l’hereu tot seré. I pensà de seguida: “Estic en presència del dimoni”, cosa que l’alegrà–. Passeu si us plau –pregà polidament.

I va menar el misteriós personatge al seu escriptori.

–Encara que ja us ho deveu suposar, us haig de dir que jo sóc el dimoni i que em diuen Capralenc el Fi –es presentà la visita.

Don Pere digué que se n’alegrava molt. I era la veritat.

–He sentit dir que voleu ser ric.

–Sí, no hi aneu gens enganyat. ¿Podeu dir-me, vós, dimoni muntanyenc, com puc tornar a ser ric? Us haig d’advertir que estic dispost a tot.

–Mireu, distingit cavaller –informà Capralenc–, us convé, per no moure una dienda en el poble de Petrer, tornar a jugar. Sí… tornar al joc, perquè jo us hi duc diners… i ara guanyareu sense parar.

Capralenc el Fi tragué de davall la capa una bossa de monedes d’or de les que s’estilaven en aquella època, i la deixà damunt la taula escriptori.

–I açò, com m’ho doneu?

Capralenc somrigué i es retirà el serrell de cabells que li queia una mica damunt el front, i llavors se li van veure les puntes de les banyes. Es dugué una mà al cor per traure’s de davall del vestit un pergamí finament enrotllat.

–Teniu, don Pere, i llegiu.

–Sí que ho heu preparat en pocs segons –observà el cavaller.

–No… És que en tenim ja redactats… dos o tres models. No m’ha calgut més que posar-hi el vostre honorable nom.

Don Pere va llegir el pergamí, que contenia les clàusules habituals: ell es faria càrrec de la bossa de monedes que el farien ric, i, barata això, signa- va el document i es comprometia a donar l’ànima al dimoni a partir del terme de deu anys.

–Us semblen prou deu anys? –preguntà Capralenc.

–Bé.

–Teniu temps de ser feliç. Us podreu casar amb una rica hereva; podreu tenir fills i assegurar la dinastia. Jo no vindré per la vostra ànima sinó

durant l’any onzé…

–Bé –advertí don Pere–; però us vull posar una petita condició. Us la donaré tot volenter, a partir dels deu anys comptats des d’avui, però no podreu venir per ella més que quan no hi haurà garrofes en els garrofers.

–I quin capritxo? –somrigué el diable.

–Manies de terratinent, bon collidor de garrofes…

–No hi tinc res a oposar –atorgà el dimoni. I ho consignà com volia don Pere en el curiós pergamí.

Després tots dos signaren el contracte. I, en aquell moment, amb una flameradeta de sofre, discreta i curta com les seues banyes, el diable va desaparéixer. Llavors, don Pere, calculà que devia ser la mitjanit, l’hora de la partida a ca don Antoni, el del Pla de Dalt. Es vestí com corresponia i poc després ja li responien de darrere la porta de la mansió:

–Qui truca?

–Sóc don Pere.

Grinyolà el forrellat, rotllaren una clau, despenjaren una cadena i badaren la porta just per deixar-lo passar. A l’arribar al salonet on era la partida, don Pere saludà tothom.

–Quant de temps sense tenir l’honor!… –va fer el més jove de tots, un baronet.

–Penseu de jugar? –va dir don Antoni.

–A això vinc –respongué don Pere després que hagué donat la capa al criat.

Quan tragué la bossa, la va mig obrir i féu lluir un grapat de monedes d’or. Tots se’n feren creus. Començaren la partida i eixiren les quatre cartes.

–A la sota! –féu don Pere. I hi va posar deu monedes com deu sols.

I va sortir la sota. Ell recordava aquella cançoneta de xic:

Sota manrota

s’empina la bóta

i no en deixa ni gota.

Seguí la partida. I va sortir un set. Don Pere, mentre que hi posava deu monedes més, pensava la cançó d’infant:

Set setaire,

set seràs,

a presidi

m’aniràs

i ja no

me n’eixiràs

tancadet

amb forrellat.

Dues vegades guanyava ja quan cridà:

–Al rei! –i amollà vint monedes vora la carta.

I aparegué l’altre rei

vestit de burell,

les calces arnades

i sense capell,

que cantaven els xics del poble.

–Al cavall d’espases! –posà don Pere.

I no tardà a sorgir, de dins d’aquella maleïda

baralla, un altre cavall

botejant cap amunt,

botejant cap avall,

des del capdamunt,

fins al capdavall.

Don Pere guanyava tant, que necessitava que li deixassen una altra bossa on poder alçar-se les monedes.

–A mi ja no em queden diners –confessà el baronet–, però demà ens heu de donar la revenja.

–Demà no –clamà un altre–, deixem-ho per a dissabte.

Tots quedaren d’acord i s’alçà la partida.

Per a què contar més? Don Pere va tornar a ser ric en poc més de mig any. Comprà totes les seues antigues propietats amb els diners que guanyava, que, per cert, no eren tots de Petrer. Quan en aquest poble no quedà ja una moneda que jugar-li, anà a Monòver i a Novelda.

L’any següent va parar de jugar. La dienda (Allò que es diu entre la gent, especialment allò que es diu murmurant dels altres) era massa grossa, i a més a més, ja en tenia prou. Ara, a cercar promesa. I la trobà a Novelda, alta i ferma, rossa com l’or. Es casaren ben prompte i ella fou la brillant mestressa de la casa del carrer Major; tingueren tres fills i una filla i, mentrestant, passaren els deu anys que el dimoni havia posat de terme a la seua felicitat terrenal.

Ara el que el preocupava era saber fer complir el tracte al dimoni; si no, estava perdut. “Ho sabré fer. I a més tinc tota la raó… de l’astúcia”, es deia.

I en aqueixes, va arribar l’any onzé, és a dir, l’any que es presentaria Capralenc el Fi a endur-se la seua ànima. Aquell any la collita de garrofes havia estat magnífica. I el dimoni, allà a l’agost, una nit va deixar la serra de Castalló i baixà a la vall de Petrer. Es parà davall d’un garrofer coput. Les garrofes eren ja madures i només tocar-les, pegaven en terra. Capralenc es va dir molt fluixet:

–Dins quinze dies no en quedarà cap dalt i llavors m’enduré l’ànima d’aquell calavera de don Pere. Millor… Li donaré un mes encara. Així ben cert que no hi haurà garrofa que ens destorbe el tracte.

A darrers d’octubre, don Pere, acabat de sopar, en tranquil·la companyia de tota la família, xarrant de sobretaula, va veure aparéixer a la porta del menjador l’elegant figura de Capralenc el Fi. El cor li féu un bot! Per sort no el veia ningú més que ell, perquè ni la seua dona ni els fills, ningú no va fer cap escarafall (demostracions exagerades, insinceres, de reprovació, de refús, amb gestos o paraules). Veient-lo tan preocupat pels altres, el dimoni es posà a riure.

–No em veu ningú més que vós, hereu don Pere. I ningú no em sent tampoc. Si us alceu i dieu d’anar a casa de don Antoni, la vostra muller no ho estranyarà gens.

Don Pere es va alçar.

–Ara me’n recorde –va fer tot natural–; aquesta nit tinc promesa una visita al meu amic del Pla de Dalt.

–No tardes a tornar, espòs meu! –digué tota afectuosa Maria.

Don Pere va besar un per un fills i filla.

–Beseu la dona, si us plau –va dir tot irònic Capralenc–, i així els teniu tots acomiadats. És dolorós, però no els tornareu a veure mai més.

Don Pere no es va immutar gens i isqué de la casa amb capa i capell i seguit del dimoni. Pels carrers no passava ningú.

–Doneu-me ja l’ànima –va dir el dimoni.

–Espereu, Capralenc… Els tractes són tractes –s’oposà tot content i seré don Pere.

–Quins tractes? ¡Ja passa molt de temps del terme promés!

–Aneu a espai, amic! –prosseguí tot cortesà l’hereu–. Vosaltres teniu fama de ser seriosos i formals.

–Ja, ja –feu impacient Capralenc–. Però jo tinc pressa.

–I les garrofes? Hem de comprovar això de les garrofes.

–Ja no en queda cap –rigué el dimoni–. He baixat tres o quatre vegades de la serra per veure com les arreplegaven els camperols.

Enfilaren carrer avall i eixiren al camí d’Elda i cavaller i diable es pararen davall del primer garrofer que els vingué al davant.

–Fa bona lluna –digué el dimoni–. Vegeu si en veieu cap, de garrofa, ni dalt ni baix.

–Segons a què us referiu, dimoni Capralenc.

Vós no és just que digueu solament garrofes a les que heu vist ensacar durant l’arreplegada. Doneuvosen compte; acosteu-vos ací.

I l’hereu, amb cara afable, mostrà al dimoni les garrofes tendres que hi havia agafades per totes les branques, des de les grosses fins a les fines.

–Què és això? –botà el diable desconcertat.

–No s’ha complit el terme fixat, Capralenc –sentencià en veu forta don Pere–, perquè el garrofer és un arbre que no para mai: ¡quan no en té de madures en té de verdes!

–Brrr! –començà a bramular Capralenc–, jugador, més que jugador, ¡m’heu fet trampes en el joc del contracte!

 

I és que aquell dimoni vivia a les terres altes, on no hi ha garrofers, i li eren quasi per complet desconeguts, almenys en el detall de la collita.

–Si no us agrada el tracte, culpeu-ho a la vostra ignorància –digué don Pere, que, tes com un fus, no sabia què fer: si anar-s’en com si fugís o quedar-se i veure en què parava la cosa. Llavors li vingué a la imaginació, d’encomanar-se al patró del poble, a sant Bonifaci gloriós.

–Sant Bonifaci, pare nostre… –començà en veu alta.

I Capralenc es quedà quiet i tot tremolós.

–Teniu raó, don Pere! He perdut! Me’n vaig! –escridassà.

S’obrí un forat enmig de terra i Capralenc el Fi, amb una gran flamerada, desaparegué per sempre. Don Pere tornà a pleret a casa seua. Hi regnava un gran silenci. Tots dormien un son tranquil i confiat.

PROPOSTA DIDÁCTICA

La proposta didàctica que hem realitzat és per a tractar el tema de les rondalles amb xiquets d'Educació Primària. A continuació, presentem una sèrie d'activitats per a realitzar amb els xiquets tant abans com després de la lectura de la rondalla. El nostre objectiu amb les activitats prèvies a la lectura grupal de la rondalla és motivar als xiquets a llegir rondalles, ja que és un tipus de lectura que la majoria d'ells no sol conéixer llevat que pertanga a algun poble, ja que allí aquestes són més comuns. A més, considerem que és important que les coneguen, ja que són històries tradicionals i moltes de les quals ensenyen cultura de diferents pobles. La rondalla que hem escollit és “El jugador de Petrer”, aquesta seriosa la rondalla que treballaríem de manera grupal amb els alumnes. A continuació plantejarem les activitats prèvies a la lectura.

En la primera classe presentem el tema sobre el qual anem a treballar, és a dir, les rondalles. Preguntem als xiquets si saben el que són les rondalles i si coneixen alguna. Després, els indiquem que per a la pròxima classe, han de preguntar a algun conegut (avis, pares, mares...) si coneixen alguna rondalla, i si és així que li les expliquen, per a després explicar-la als companys. Després de presentar el tema i el treball que han de realitzar a casa, realitzaran una activitat escrita. Aquesta activitat consisteix a donar-li als xiquets uns protagonistes, en aquest cas els protagonistes són el Dimoni Caprelenc i Don Pere, i té en la història ha d'aparéixer també la garrofera. A partir d'aquests personatges, han de realitzar una xicoteta història que després explicaran en classe.

En la següent classe, ens posem en cercle, i els xiquets explicaran les rondalles que els han explicat els seus familiars. Després, realitzem un xicotet joc, on els xiquets seran els personatges de la rondalla. Els indiquem als xiquets que en el joc seran els protagonistes de la història que més endavant els explicarem, aquesta és una forma que a l'hora de la lectura de la rondalla els xiquets estiguen més motivats. El joc consisteix en el següent, dividim la classe en dos grups, la meitat de classe serà el Demoni Caprelenc i l'altra meitat Don Pere.

En un extrem de la classe posarem un garrofer, amb llavors pegades amb velcro, i just en la paret de davant un altre igual. Un serà l'arbre dels dimonis, i l'altre de Don Pere. El joc consisteix que han d'intentar robar les llavors de l'equip contrari, però si els toquen i tenen una llavor en la mà han de retornar-la. Aquest joc és una forma de ficar als xiquets en la història, i que estiguen motivats a hora de realitzar la lectura de la rondalla.

En la següent classe, li expliquem la rondalla triada als xiquets, la nostra rondalla és “El jugador de Petrer”. Després de realitzar la lectura, parlem amb els alumnes sobre les coses que han aprés i els valors que volem transmetre'ls per mitjà d'aquesta rondalla. Parlem també de les rondalles en general, per exemple que són unes narracions tradicionals que es transmeten de forma oral, i que moltes d'elles expliquen la història o tenen elements històrics de diferents pobles.

Finalment, després de la lectura, realitzem una activitat per als xiquets, l'objectiu d'aquesta activitat és que els xiquets coneguen els refranys tradicionals valencians. L'activitat consisteix a dividir la classe en dues, uns seran el Dimoni Caprelenc i els altres el senyor Don Pere. Si són molts els alumnes que tenim en classe, dividiríem la classe en quatre grups.

Amb els equips fets, posem una sèrie de cartes sobre la taula cap a baix. El joc tracta d'anar alçant les cartes de dues en dues i els alumnes han de memoritzar on estan situades, i aconseguir relacionar els refranys amb el seu significat. Alguns exemples de refranys i el seu significat són: “Qui no guarda quan té, no menja quan vol” i haurien de trobar la carta amb el seu significat: “cal estalviar quan es tenen recursos per si en futur tenim més necessitat.”

Després d’aquestes sessions on hem treballat amb les rondalles faríem una valoració de l’activitat: si hem vist que s’ho han passat bé els xiquets, si s’han complit els objectius i si hem vist aspectes a millorar.