Conte

La paraula conte prové del terme llatí compŭtus, que significa “compte”. Pot definir-se com una narració curta i senzilla sobre un succés real o imaginari que, de forma amena i artística, es pot manifestar escrita o oralment. Aquesta s'empra per designar diverses classes de narracions breus, com el relat fantàstic, el conte infantil o el conte folklòric o tradicional.

És una de les formes més antigues de literatura popular de transmissió oral. De fet, el conte va aparèixer com una necessitat de l'ésser humà de conèixer-se així mateix i donar-li a conèixer al món sobre la seva existència.

Gèneres audiovisuals

És una de les formes més antigues de literatura popular de transmissió oral. De fet, el conte va aparèixer com una necessitat de l'ésser humà de conèixer-se així mateix i donar-li a conèixer al món sobre la seva existència.

Cada un dels grans grups en què podem classificar els programes o vídeos segons el seu contingut, tipus de públic, a qui va dirigit, o enfocament i construcció. Aquestos tipus de gèneres es poden dividir:

• Ficció, com telenovel·les, sèries, pel·lícules, dibuixos animados, etc.
• No ficció, com concursos, debats, informativos, etc.
• Directe, com esports, entrega de premis, informativos, etc.

Gènere narratiu

El gènere narratiu és una expressió literària que es caracteritza pel relat d'històries reals o fictícies (successos o esdeveniments) que constitueixen una història aliena als sentiments de l'autor. Mitjançant la narració, un autor pot transmetre'ns les idees, successos o fets, fent-nos comprendre mitjançant la veu del narrador, el fons i rerefons de la història, així com matisos i detalls com la personalitat dels personatges, les seves faccions o la seva psicologia.

Té la característica de ser una de les bases de l'estructura de contes i novel·les, ja que per mitjà d'aquest recurs literari, situen al lector en la trama de la història fent més comprensible al lector les actituds i defectes físics i psicològics dels personatges, així com les situacions en les quals es veuen embolicats durant el desenvolupament de la trama. Es complementa amb altres gèneres literaris com els diàlegs i les descripcions, sent la narració la que porta el ritme i l'ordre del relat. En alguns casos la veu narrativa arriba a ser fins i tot omniscient, sabent els fets i accions que encara no se succeeixen dins de la trama, fent que el lector albiri el que succeirà, encara abans d'exposar-ho.

Aquest tipus de gènere s'utilitza tant en novel·les, contes, rondalles, mites, llegendes, i també en la narració científica, esportiva, i periodística. Pot ser escrita (periòdics i revistes), o oral (cinema, ràdio i televisió), exemple d'això són els reportatges periodístics radiofònics, en els quals es relaten fets i successos. A més, El gènere narratiu té una sèrie de característiques generals que la diferencien dels altres gèneres. Aquests són:

• És una narració en prosa.
• El que es narra pot ser real o fictici.
• Consta d'un narrador que explica la història i de personatges que la protagonitzen
• Existeixen personatges principals i secundaris.
• Aquests personatges estan situats en un espai i un temps determinats.
• Dins del gènere narratiu hi ha diferents classes de narracions; les més usuals són el conte, la novel·la, la crònica, la rondalla, el mite i la llegenda. 

Literatura de tradició oral

La tradició oral és la forma de transmetre de generació a generació, d'avis i pares a fills, la cultura d'una comunitat a través de contes, romanços, llegendes, cançons, endevinalles, oracions, conjurs, refranys, rondalles etc. En la transmissió oral es conserven coneixements, creences i experiències valuoses per a la societat però també es transmeten sentiments, preocupacions i afectes, gestos i moviments, idees, accions, actituds i aptituds, músiques i textos.

Sovint es pensa que solament en les cultures ágrafas la tradició oral és important, sense tenir en compte que també en les societats lletrades contemporànies l'oralitat segueix sent un mètode de comunicació viu, d'aprenentatge no formal, i necessari per al desenvolupament personal i social. Per això, resulta summament rellevant atendre la productivitat i riquesa de les lectures i escriptures relacionades amb la recuperació dels relats de tradició oral, en els quals juguen un paper primordial les característiques idiosincráticas dels alumnes i alumnes, configuradoras de les seves maneres de conèixer i de ser, i transmeses per la memòria verbal que els recorre i dota de sentit.

A més, endinsant-nos en la fantasia dels nens, podríem adonar-nos que, més enllà de la dificultat amb l'articulació i classificació de conceptes, els dominen i utilitzen en l'elaboració i escolta d'històries, de manera flexible i amb facilitat. El coneixement no només s'edifica mitjançant l'experiència, sinó que la ment aporta de forma constructiva les seves pròpies contribucions, profundament, per donar sentit als nous coneixements. Les criatures fantàstiques i els successos estranys resulten atractius perquè envaeixen els relats mítics del món i poblen els nostres somnis, reflectint part de la vívida  creativitat imaginativa com a activitat intel·lectual.

La literatura de tradició oral, per això, ofereix la possibilitat de revisitar la cultura i l'experiència d'una comunitat, conservant els coneixements ancestrals, com a història verídica que s'explica en veu baixa, i que forma part de la literatura d'un poble. 

Literatura Infantil i Juvenil

La literatura infantil i Juvenil, designada habitualment amb l'abreviatura LIJ, és un tipus de literatura composta per obres de creació per a xiqets i joves. Per tant, queda dirigida a xiqets de qualsevol edat, de prelectores a adolescents. Com el seu mateix nom indica, se subdivideix en literatura infantil i literatura juvenil. Encara que aquest últim concepte de literatura juvenil s'utilitza i analitza amb menor freqüència, es tracta de grups d'edat diferenciats, als quals s'ofereixe temes, estils, formes narratives i punts de vista diferents.

"En parlar de literatura infantil, el pes de la balança hauria de recaure en el primer terme de l'expressió, en l'aspecte estrictament literari. En cas contrari, si es comença a separar terrenys, si es considera que l'adjectiu infantil pesa més que tot la resta i que escriure per a nens és alguna cosa totalment específic, llavors mal assumpte". (Atxgaga, Bernardo. Alfabet sobre literatura infantil. València. MediaVaca, 1999)

Si ben avui és comunament acceptada l'opinió que ha d'haver-hi una literatura específicament infantil (amb obres que reuneixin unes condicions adequades a la mentalitat dels nens, tant en la forma com en el contingut i intenció), la creació literària per a nens i nenes ha estat tradicionalment infravalorada i considerada com un gènere menor.

Aleshores, en aquest sentit s'expressa Juan Cervera, quan diu: "Durant llarg temps la literatura infantil ha tingut consideració escassa i fins i tot alguna cosa pejorativa. S'han discutit i fins a negat la seva existència, la seva necessitat i la seva naturalesa. Al moment actual ningú s'atreveix a negar la seva existència i la seva necessitat, encara que lògicament abundin les discrepàncies entorn del seu concepte, naturalesa i objectius...".

S´ha demostrat al llarg del temps que la literatura infantil i juvenil aporta diversos beneficis a tothom però sobre tot, a xiquets en edats d´aprenentatge. Fomenta la seua  motivaçió i creativitat, dona peu a desenvolupar la opinió crítica i actua com a formadora de la personalitat. Per aixó, es vital que l´educació tinga en conte tots aquest aspectes i treballar-los a classe amb les ferramentes implicades: La literatura infantil i juvenil. Per tant, donar resposta a les necessitats del públic infantil i tenir en compte el seu particular estadi evolutiu defineixen i condicionen alhora la naturalesa d'aquesta literatura. Les primeres obres destinades a la infància, que no poden considerar-se produccions pròpiament literàries, van tenir un caràcter merament instructiu.

Un aspecte molt discutit és la relació entre la literatura infantil i la pedagogía. La literatura infantil es mou en un difícil equilibre entre el literari, que ha de ser substancial, i la necessària adequació al lector, però sobre tot, no s´oblidi, ha de ser literatura.

Durant els segles XVIII i XIX és apreciable també una forta càrrega de didactismo i una intenció moralitzadora en les produccions literàries per a nens/as. Hi ha divergència entre especialistes a l'hora d'establir els orígens de la literatura infantil, inclinant-se uns pel segle XVII, amb els Contes de Perrault, i uns altres pel segle XIX, amb els Contes de la infància i de la llar, dels Germans Grimm.

A la fi del passat segle i principis del segle XX l'auge de la burgesia, i la diferent concepció de la infància, marca a Europa un punt d'inflexió en la creació per a nens/as, allunyant-se del didactismo d'uns altres temps. Després de la Segona Guerra Mundial aquesta evolució del llibre infantil es farà més palès, prenent clara consciència diferenciadora entre el didàctic i el literari.

Aquest desenvolupament i evolució de la literatura infantil va tenir, no obstant això, a l'escola, i de manera especial en els moviments de renovació pedagògica, uns grans aliats i valuosos agents promotors del canvi. En l'actualitat la literatura infantil està integrada plenament en el mitjà escolar i allí ha trobat un gran espai promotor, encara que també obstacles, com l'excessiva instrumentalització del llibre infantil.

Gràcies a la seus influencia, la literatura infantil i juvenil actualment, és un element tingut en compte per tota la societat i, especialment per les administracions educatives per la seva gran rellevància per fomentar la imaginació i la creativitat als nens i nenes, per a la formació de la personalitat i la transmissió de valors des de les seves primeres edats. Per això, travessa en l'actualitat un gran moment i d'aquí la importància que nosaltres, futurs docents i la resta de persones competents de l'educació, siguin coneixedors de la seva història, les seves obres, els seus autors i les seves tendències.

Llibre

Un llibre és el conjunt de fulles de paper, manuscrites o impreses, que enquadernades formen un volum. Poden contenir textos, imatges, dibuixos o música. Un llibre ha de tenir almenys 50 pàgines per a ser considerat com a tal, i ha de constituir una unitat independent per a distingir-se dels periòdics, revistes... (Extret de: Conceptodefinicion)

Però no hem de considerar un llibre com un objecte, sino com instrument pedagògic que ens permet desenvolupar la nostra creativitat, agilitzar la ment, ens transmet valors i cultura, i a més ens permet viatjar sense moure’ns del lloc, per mitjà de l’imaginació.

El libro es fuerza, es valor, es poder, es alimento;

antorcha del pensamiento y manantial del amor.
-Rubén Darío 

Figures retòriques

Les Figures Retòriques són mecanismes que alteren l'ús normal del llenguatge amb la finalitat d'obtenir un efecte estilístic. Aquestes ajuden a captar l'atenció, sorprenen per la seua originalitat i posseeixen un gran poder suggeridor i persuasiu permetent una comunicació més eficaç. Les Figures Retòriques no solament s'empren en el llenguatge literari sinó també en el periodístic, el publicitari i el polític entre uns altres. També les usem en el llenguatge quotidià sense amb prou faenes adonar-nos:

T'ho he dit un milió de vegades! (estem utilitzant una Hipèrbole).

Altres figures retòriques són l'antítesi, l'enumeració i la metàfora entre unes altres. 

Gènere dramàtic

Com hem indicat el gènere dramàtic és un dels tres grans gèneres literaris. Aquest comprèn aquelles obres literàries destinades a ser representades davant un públic. Algunes de les principals característiques de les obres dramàtiques són que poden estar escrites en vers o en prosa, i que en elles no apareix la figura del narrador. El recurs fonamental del gènere dramàtic és el diàleg que entaulen els personatges en diferents circumstàncies del desenvolupament de l'acció.

Les principals formes de la dramàtica són:

Comèdia: desenvolupa conflictes divertits. Assistim a un fragment d'una obra d'Enrique Jardiel Poncela:

EDGARDO. ¿Le molestan las personas nerviosas, de genio destemplado y desigual, excitadas y un poco desequilibradas?

LEONCIO. Esa clase de personas me encanta, señor. […]

EDGARDO. ¿Le extraña a usted que yo lleve acostado, sin levantarme, veintiún años?

LEONCIO. No, señor. Eso le pasa a casi todo el mundo.

Drama: Els personatges lluiten contra l'adversitat, que li causar dany. Com La Celestina, de Fernando de Rojas.

SEMPRONIO. ¿Tú no eres cristiano?

CALISTO. ¿Yo? Melibeo soy y a Melibea adoro y en Melibea creo y a Melibea amo.

SEMPRONIO. Tú te lo dirás. Como Melibea es grande, no cabe en el corazón de mi amo, que por la boca le sale a borbollones. No es más menester. Bien sé de qué pie cojeas. Yo te sanaré.

CALISTO. Increíbe cosa prometes.

Tragèdia: Presenta terribles conflictes entre personatges víctimes de passions que els porten a la mort. Observem La lluerna, d'Antonio Buero Vallejo:

EL PADRE. ¡No!… ¡No!…

(Tampoco se oyen sus crispadas negaciones. En pie y tras su hijo, que sigue profiriendo palabras inaudibles, empuña las tijeras. Sus labios y su cabeza dibujan de nuevo una colérica negativa cuando descarga, con inmensa furia, el primer golpe, y vuelven a negar al segundo, al tercero […])

VICENTE. ¡Padre!

El teatro es el lugar donde las lágrimas de virtuosos

y malvados hombres se mezclaron por igual.
-Denis Diderot 

Gèneres literaris

Denominem gènere literari a cadascuna de les classes en què es divideixen els textos literaris, escrits pels autors amb una finalitat determinada. Com a gèneres literaris més importants trobem:

En primer lloc, la poesia.  Segons el DIEC la poesia és l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. L’autor és capaç d’expressar tants les seues emocions com els seus sentiments més profunds. Les obres les quals engloba aquest gènere poden aparèixer escrites tant en vers, com en prosa. No obstant això, cal destacar que, les obres líriques solen estar escrites en vers, tot i que en l’actualitat, cada volta més, trobem obres escrites en prosa. Dins d’aquest trobem altres subgèneres: cançó, oda, sàtira..

En segon lloc, apareix la narrativa dins d’aquest gènere trobem totes les obres que conten una història –real o fictícia- , o que retransmeteixen una sèrie de fets ordenats de forma cronológica. Tota narració conté uns personatges situats en un temps i un espai concret, els quals formen part, o protagonitzen una història que modifica la situació inicial.  Les intervencions d’aquestos personatges poden anar a mode de diàleg, o  de monòleg interior, contats en un estil indirecte pel narrador. Dins d’aquest gènere tenim diferents subgèneres: l’èpica, la novel·la, el conte…

Per últim, trobem el gènere dramàtic,  que engloba histories representades en un espai físic concret per uns actors o actrius, els quals assumeixen de forma directa, sense la intervenció de cap narrador, els seus parlaments davant d’un públic. Cal destacar que, tot i que el narrador, generalment, assumeix la veu principal al començament per a situar al espectador, després, i al llarg de tota l’obra, adquireix un paper secundari, o, de vegades inexistent.

                         Un escritor no escoge sus temas,

son los temas quienes le escogen.

-Mario Vargas Llosa

Educació literària

El terme “educació literària” està íntimament relacionat amb la competència literària, que més endavant definirem. La competència literària és definida com un saber que permet produir i comprendre textos. Aquesta proporciona una visió en la qual la unió de lectura i escriptura són les claus per a l'adquisició de la competència literària. Per açò, entren en joc l'adquisició d'hàbits de lectura i la capacitat de gaudi, a més, de diversos aspectes de diferents tipus, com l'estètic, el cognoscitiu, el lingüístic i el cultural, sense oblidar que la literatura influeix també en l'educació en valors. De tot açò, podem deduir que l'expressió “educació literària” implica que la finalitat de l'ensenyament de la literatura és formar lectors competents, o més exactament, l'expressió “educació literària” es refereix a l'ensenyament i a l'aprenentatge de les habilitats i destreses necessàries per a llegir de forma competent els textos literaris.

A més, l'educació literària cerca promoure en l'alumnat l'experiència literària, és a dir, el descobriment per part del lector de quines paraules que algú va escriure en un altre temps, en un altre lloc, tenen a veure amb ell i la seua relació amb el món.

Com assenyala Felipe Zayas, en el seu article “Un proyecto de escritura a partir de la Égloga I de Garcilaso de la Vega”, l'educació literària implica:

- Descobrir la lectura com a experiència satisfactòria fundada en la resposta afectiva del lector (aquest s'emociona amb la intriga; s'identifica amb els personatges; reconeix en el text la seua pròpia experiència vital com a experiència humana; descobreix mons allunyats de la seua experiència immediata; contrasta la seua pròpia interpretació amb la d'altres lectors; percep estèticament el llenguatge, etc.,).

- Aprendre a construir el sentit del text, és a dir, a confrontar la visió que té el lector de si mateix i del món amb l'elaboració cultural de l'experiència humana que li ofereix l'obra literària.

- Conèixer les particularitats discursives, textuals i lingüístiques dels textos literaris, característiques que estan condicionades històricament i configuren els gèneres o formes convencionals de la institució literària mitjançant les quals la humanitat ha simbolitzat la seua experiència.

L'escola exerceix una labor decisiva en la transmissió del patrimoni literari, sobretot des que es va completar un procés considerable de “escolarització de masses”, que va involucrar a grups que abans no tenien la possibilitat d'accedir als textos literaris. A més, en els últims temps l'escola té, en aquest sentit, una major responsabilitat, per la qual cosa a la comunicació audiovisual es refereix, ja que els joves, en general, es troben immersos més en aquest tipus de cultura que en l'escrita. És per aquest motiu que la major part d'ells es troba amb la literatura quasi exclusivament en el seu centre educatiu. Així doncs, per a adquirir una adequada educació literària, es necessiten determinades estratègies que estan en relació amb l'experiència viscuda per l'estudiant en classe, experiència que pot ser jutjada com a digna de ser viscuda o, per contra, com una activitat acadèmica més, la utilitat de la qual , a voltes, resulta dubtosa per als alumnes.

                           El texto literario no está acabado en sí mismo hasta que

el lector lo convierte en un objeto de significado,

el cual será necesariamente plural.

                                                        -Roland Barthes: Le plaisir du texte. 1974 

Competència literària

Es tracta d'un procés que els alumnes s'aconsegueix el seu desenvolupament de capacitats i destreses, és mostrades com a resultat de l'articulació entre els seus coneixements literaris, sabers interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del camp cognitiu, lingüístic i emocional, a través del contacte directe i el gaudi de l'obra literària, per poder establir valoracions i associacions en l'ordre del literari.

Segons M.Biewisch, la competència literària és una capacitat que possibilita la producció d'estructures poètiques i la compressió de sus efectes.

"La poética debe elaborar una tipología de la compresión poética." (1966,p.52).

I per a T.A. Van Dijk, la comprende com descripció i explicació de la capacitat de l'home per produir e interpretar texts literaris. Pels dos autors, la competència literària és una capacitat adquirida per factors externs, com la societat, l'àmbit on viu... No és una cosa innata.

Segons les informacions que ens trobat, podem dir que la competència literària és una capacitat que adquirisca cadascú per identificar les característiques dels texts i de diferent tipus de texts. Depenent dels seus trets, com es diu Lázaro Carreter: "hay tantas variedades de competencias literarias como lectores". Poc a poc, amb l'adquisició, els lectors es van evolucionant-se la seua capacitat i destreses que es permetre expressar d'una manera oral o escrita. És el conjunt de saber que ells adquereixen, i els ajuden a comprendre i valoren els texts literaris, i fins que ells puden elaborar els textos propis. Pel desenvolupament de la competència és necessari la lectura com una activitat bàsica.

Els alumnes hauran desenvolupat una adequada competència literària quan siguen capaços de:

- Posseir suficients coneixements sobre el fet literari.

- Llegir l'obra literària utilitzant les estratègies lectores i comprensives.

- Establir un acostament idoni a la lingüística del text objecte d'anàlisi.

- Llegir el text literari des de la competència literària, que implica comprendre i interpretar el text des del seu context sociocultural.

- Etc.

La construcció de la competències literària es fomenta en tres factors:

El primer factor és la família, es presenta com l'origen de la formació de l'hàbit de lector, l'àmbit on s'inicia el seu primer contacte amb la lectura.

El segon factor important, entés com el resultat d'un procés d'ensenyament-aprenentatge, és l'escola. En aquesta situació, resulta molt important la formació del professorat, perquè ells es converteixen en mediadors irreemplaçables per a l'ensenyament de la literatura i en la formació del lector. Però la realitat, hi ha molts professors que no tenen l'hàbit de la lectura i ensenyen la literatura com un compendie de conceptes, deslligats de la lectura de les obres literàries. "Maestro que no llegeix no pot transmetre passió per la lectura" Cerrillo (2002).

El tercer factor és el text. L'elecció d'un text és fonamental, ha de concordar amb el gust de les alumnes, i adequant amb el nivell educatiu que anem a treballar: primària, secundària, universitat. És més important en triar un llibre que té un valor educatiu major que altres.

Finalment, la metodologia que es utilitzen a l'hora de treballar la competència és molt important, per exemple, "la lectura no debe de ser imposta sino disfrutada, este goce debe estar desligado de obligaciones y calificaciones para que los jóvenes encuentren en los libros ese universo maravilloso de manera espontánea." (Chambers, 1996).  

Gènere assagístic

L'assaig és un gènere literari on l'autor es presenta la seva visió personal d'un tema, majoritàriament humanístic, adreçant-se a lectors no especialitzats, amb una extensió generalment d'una sola sessió de lectura, encara que en el seu origen era un gènere que tenia tendència a la brevetat, però en actualitat aquesta extensió es pot ser d'unes línies fins a un nombre no determinat de pàgines, encara que hi ha llibres que es poden considerar tots ells assajos.

Segons el contingut, el tema de l'assaig pot ser qualsevol, encara que la majoritàriament es tracta de temes sobre l'home i les seves produccions culturals, ciències, la sociologia, la història, la política, la psicologia, la literatura, la filosofia...

Quant a l'actitud de l'autor, ja que hem parlat que el tema està presentat amb subjectivisme. Per tant, en l'assaig es presenta el predomini de l'apreciació i l'opinió subjectiva de l'autor. A més, l'autor ha de fer que el tema sigui atraient, suggestiva i amena, per tal que interessi al lector. Com que, en un treball científic es caracteritza per l'objectivitat i les conclusions ha de ser demostrades i provades, però en un assaig es predomina la voluntat de suggerir, d'aportar nous punts de vista per tractar un tema, però sempre des de l'opinió personal i subjectiva de l'autor.

Per últim, parlant del receptor, l'assaig està dirigida a un lector mitjanament culte i no especialitzat en el tema. Aleshores, aquest gènere s'ha de tindre una exposició del tema senzilla i amena, d'aquesta manera provocant l'interès del receptor pel tema. A més, l'assaig ha de tenir molt en compte la cura i la correcció en l'expressió, per exemple, l'ús de recursos propis del llenguatge literari, perquè l'assaig sigui un gènere literari.

Animació lectora

Animació lectora, són les activitats participatives que tenen com a finalitat d'animar el text i donar vida als llibres.

És una manera de promocionar la lectura, algunes estratègies amb caràcter lúdic els utilitza per acostar al nen i al llibre activament i amb recompensa. En aquesta situació, la interacció és imprescindible i és necessari que tot el procés s'estructura amb una metodologia oberta i flexible, per això, es pot permetre la seva adaptació a les persones de les quines s'han projectat, inclosos els adults.

Intertext lector

L'intertext lector és un component bàsic de la competència literària; en l'espai de la competència literària, integra, selecciona i activa significativament el conjunt de sabers, estratègies i recursos lingüístic-culturals per facilitar la lectura de textos literaris. Els diferents elements que el componen s'activen en la recepció, en la interacció entre emissor / receptor i en l'apreciació de les correspondències recreades entre textos diversos, alhora que potencia l'activitat de valoració personal a través del reconeixement de connexions i del desenvolupament d'actituds positives cap a diverses manifestacions artístic-literàries de signe cultural.

L'intertext lector és un component de la competència literària i, des de l'espai que ocupa en ella, regula les activitats d'identificació, d'associació i de connexió en el procés de recepció; s'ocupa d'activar i seleccionar els sabers concrets que regulen les reaccions receptives davant estímuls textuals.

L'educació literària té com a objectiu de formar lectors amb capacitat i habilitat de crear una interacció eficaç amb el text, que lis permès una bona comprensió, interpretació i la valoració estètica de les produccions culturals i literaris.

S'aconsegueix mitjançant activitats formatives que ajudi a la interconnexió de

sabers i de continguts que fomenten l'habilitat lectora perquè el lector sàpiga crear la seva interacció amb el text i d'activitats que ajuden la cooperació del lector amb el text, de forma que d'aquest conjunt d'activitats porta la re-creació de l'obra i la formació d'una interpretació coherent i adequada.

Tendríem que saber que cada lector posi un intertext personal; que el lector va component la seva competència lectora d'una manera de puzle d'informacions (cites, referències...) més o menys ampli, segons els coneixements i experiències que acumula al llarg del temps el seu intertext lector.

Cada intertext lector posi diferents característiques, perquè els seus integrants vénen dels coneixements propis de cadascú i de les específiques lectures acumulades per un receptor concret; aquest fet també fa que cada lector tingui un cert nivell de desenvolupament de la seva competència literària i del seu intertext lector.

Per tant, depenent d'això, un text interessant pot resultar incomprensible per un lector i per altres que aporta un intertext lector molt avançat són més fàcil d'entendre, aquesta diferència no és per les seves pròpies qualitats, sinó a causa de la incapacitat del lector per identificar el seu contingut i els seus valors estètics...

Competència mediàtica

La competència mediàtica és el domini dels coneixements, destresses i aptituds relacionades amb l'àmbit de com un missatge es rep i es fa una interacció i amb l’àmbit de produir missatges.

Segons Gutiérrez i Tyner (2012) l'alfabetització mediàtica i informacional, segons la UNESCO, es compon per: comprensió, pensament crític, creativitat, consciència intercultural i ciutadania.

Gènere líric

Etimològicament la paraula lírica prové del grec (lyrikos: relatiu a la lyra, l'instrument musical) i designa un gènere literari caracteritzat per ser instrument d’expressió de la subjectivitat de cada persona. Segons la RAE la lírica és un gènere literari, generalment en vers, que tracta de comunicar-se mitjançant el ritme i les imatges partint dels sentiments i emocions íntimes de l’autor.

La repercussió de la realitat en l’escriptor, en el seu món interior, provoca un estat anímic o emoció única. Els sentiments o emocions que provoca aquesta repercussió fan que l’autor quan escriu i expressa les seues sensacions cree lírica. Quant a forma estilística el gènere líric es compon per obres escrites tant en prosa com en vers que reflecteixen, i expressen, els sentiments i emocions íntimes, individuals i personals. Les obres líriques per tant tenen un caràcter subjectiu per la seua relació amb els sentiments i les emocions, ja que un mateix fet no és viscut igual per dues persones distintes i tampoc és expressat de la mateixa manera.

Georg Wilhelm Friedrich Hegel, en el seu llibre Leccions d’estetica postula que la lírica representa l'expressió de l’autoconsciència de l'home i expressar ‘’el que sentim i contemplem en la manifestació dels nostres sentiments’’.

Pla lector

La competència lectora és una base molt important per poder assolir correctament la resta de coneixements, sense aquesta competència es dificulta el coneixement personal cívic i cultural necessari per a la vida en societat amb autonomia i llibertat.

Partint d’això, a l’educació es troba la necessitat de fomentar la lectura per a l'adquisició i millora de la competència lectora per part dels aprenents. D’aquesta necessitat ix el pla lector, un programa que pretén afavorir l’interés per la lectura entre els alumnes a través d’una sèrie d’activitats. La lectura no sols és una base important per a poder assolir la resta de coneixements com apuntàvem abans, també és una font d’entreteniment.

Els plans per a fomentar la lectura s’adeqüen a cada realitat escolar i deuen ser capaços d’unificar estratègies, optimitzar els recursos i sistematitzar accions per a obtenir millors resultats. D’aquesta manera s'augmentarien els index lectors, afavoririen la comprensió lectora i implicarien un treball de les competències bàsiques.

Per tant un pla lector és el disseny d’una sèrie d’actuacions encaminat a afavorir la competència lectora de l’alumnat i el gust per la lectura. A més es poden treballar àrees o temes interessants a l’aula i que l’alumne faça a poc a poc una evolució com a lector amb cada vegada més capacitat crítica. 

Literatura i fet literari

La paraula literatura és un terme derivat del llatí littera que significa lletra de l'alfabet, per tant al seu origen fa referencia a la paraula escrita. Segons alguns autors és un calque del grec grammatiké, que fa relació amb l’art de llegir i escriure.

Durant l'evolució del coneixement humà la literatura ha anat prenent unes significacions, destacant en els últims dos-cents anys el concepte de literatura com al concepte de creació estètica i al conjunte d'obres que poden considerar-se específicament literàries. Però què s’entén per ‘específicament literari’? Amb què criteris es discerneix que un text és literari i que altre que no ho és? I, què és literatura?

Si considerem la literatura com acte de comunicació, per una banda és el públic receptor el que té més pes per a determinar què textos deuen ser considerats com literaris. Segons S. J. Schmidt, la societat d’acord amb unes convencions estètiques és la que decideix ''què objectes deuen ser tractats i valorats com objectes literaris’’. També J.M. Ellis apunta que ''és la comunitat qui converteix els textos en literatura, no els autors’’.

Per altra banda si ens centrem en el missatge els formalistes russos (Jakubinski, Jakobson, Skloviki, etc.) arriben a la conclusió que el valor poètic que transcendeix la mera comunicació a la qual es redueix la llengua quotidiana és el que li dóna la qualitat de literari. Doncs s’adquireix la literarietat a través d'una major presència d’artificis o recursos que “desautomatitzen’’ i converteixen eixa expressió en el centre de l’atenció del discurs.

Per últim ens basem en el tercer pilar del text literari com fet de comunicació, l’emissor o autor. Tanmateix no és criteri vàlid la intencionalitat artística de l’autor per conferir la categoria de literari, cal dir que és la peça fonamental de l’enunciació del missatge i que el significat del mateix dependrà de la intencionalitat de l’autor.

Com veiem el concepte de què és literatura o el que podem considerar literari canvia segons des de quina perspectiva mirem i què criteris considerem vàlids per a fer aquesta distinció. Hem vist les definicions més estructuralistes i funcionals on ens basem en els integrants de la comunicació del fet literari. Amb aquesta visió s'ha de tindre en compte una època, un tipus de comunicació, unes persones i un context propis de cada fet literari. Aquesta perspectiva ens permeteix afirmar que la literatura és un missatge dins d’un acte comunicatiu.

També es pot tomar la perspectiva de què tot missatge que es comunica amb una intencionalitat poètica és literatura. Com serien els llibres infantils i juvenils, també són literatura? Tradicionalment es defineix cada gènere literari com el conjunt d’una sèrie de pautes o característiques presents al text, però la literatura infantil i juvenil no es caracteritza fonamentalment per uns recursos tècnics propis, es caracteritza per la seua adequació al receptor al qual es dirigeix. Per tant, com no té uns recursos específics no podem parlar de la literatura infantil i juvenil com a gènere, però, és literatura?

Hi ha estudiosos que afirmen que no existeix literatura infantil i juvenil com tal, fan menció al fet que el seu punt de partida era patrimoni de totes les cases, on a través de la tradició oral es contaven històries per als menuts. En aquest sentit es pot parlar d’una tradició “inventada’’ (Lluch, 2000; Valriu, 1998). Els detractors de l'existència de la literatura infantil i juvenil també postulen que és tan sols la necessitat de les editorials d’inventar-se unes col·leccions per a satisfer el mercat escolar. Però d’alguna manera o una altra cada gènere literari s’ha configurat al llarg del temps, com la novel·la moderna que comença entre articles de periòdics. Tanmateix la qüestió de la literarietat de la literatura infantil i juvenil resideix en la peculiaritat que no es defineix intrínsecament, la LIJ s’introdueix en tots els gèneres i la finalitat és el receptor: la seua evolució, divertiment i educació.

Intertextualitat

La intertextualitat és la relació que un text (oral o escrit) manté amb altres textos, que pot ser contemporanis o anteriors.

Es tracta de l'ús d'aquest text per a compondre un text nou però sense ser una còpia o plagi, ja que es tracta d'una utilització parcial com homenatge o una innovació a partir d'aquest mencionat. 

L'àlbum il·lustrat

L’àlbum il·lustrat és un tipus d'obra literària que cerca una comunicació amb el lector a través d'una doble via: la il·lustrativa i l'escrita. Amb aquests dos registres per a interpretar es potencia la imaginació i per tant l’àlbum il·lustrat ha de presentar una imatge molt cuidada.

Segons Teresa Durán en aquest tipus de llibre la imatge és igual o prioritària al text i es manté una estructura seqüencial. Aquest és un gènere de la literatura infantil i juvenil però no està tancat a un públic concret, cada lector pot interpretar i enfocar d'una manera distinta el llibre.